Les dones hi eren! / DIM 2020

Descobrim Baix-a-Mar / Dia Internacional dels Museus

L’Espai Far participa en el DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS i se suma al lema proposat per l’ICOM “Museus per la igualtat: diversitat i inclusió” amb aquest article en el que volem posar en relleu el paper de les dones en el món mariner i pesquer de Vilanova i la Geltrú, un àmbit tradicionalment assignat als homes. 

Les dones hi eren, però gairebé ningú ens ha parlat d’elles. Els relats més tradicionals de la història han minimitzat o ignorat les contribucions de les dones. En aquest article expliquem bocins de la història de Baix-a-Mar centrant-nos en aspectes de la vida del nucli mariner on les dones han tingut el mateix o més protagonisme que els homes i que aquest no ha estat reconegut.

Per fer-ho hem recuperat la visita guiada a l’Espai Far creada en motiu del 8 de març, dia de la dona, i també hem consultat diversos llibres, documents i treballs al respecte, com els diferents quaderns de “ La memòria del futur”, editats per l’Ajuntament de Vilanova, o els relats que apareixen en el documental “Un grapat de memòries”. També hem comptat amb els testimonis de primera mà d’algunes dones marineres, com la Gertrudis Lloveras, la Juani Rubio, la Montse Ferrer i l’Antònia Ruiz, que han participat en el projecte de memòria oral de l’Espai Far. 

La història de les dones de Baix-a-Mar l’hem de crear entre totes, ja que encara no està escrita. Ens ajudeu? 

 


Dues dones remendant les xarxes a Baix-a-Mar a principis del s. XX. Autoria desconeguda.  

FILLES DE LA MAR

 

Vilanova i la Geltrú respira mar. Som gent de mar des de sempre. Al nucli de mar, a Baix-a-Mar, la pesca ha estat dels seus orígens una de les activitats econòmiques principals i són moltes les famílies que han viscut i viuen de l’ofici de la pesca. En el món de la mar sempre hi ha hagut dones, però en canvi, tradicionalment, és un sector en què han estat més visibles els homes. Cal fer valdre, doncs, la participació femenina en les activitats marineres. 

Habitualment han estat els homes els que han anat a pescar, tot i que hi ha algunes excepcions de dones pescadores (a Vilanova en tenim un parell!). Tanmateix, el treball femení ha estat i és imprescindible en el procés que fa que el peix arribi cada dia a la llotja i després al mercat o a les peixateries. Les dones, per exemple, han treballat en el manteniment de les xarxes (les remendadores o sargidores), en el transport del peix i també en moltes ocasions eren les encarregades de fer la venda del peix. Aquestes tasques no els eren fàcils, ja que les havien de compaginar amb l’administració de l’economia domèstica, la cura de les cases i de la família. Les filles i dones de pescadors participaven en l’ofici i l’economia familiar. Sovint ho feien de manera no remunerada, arremangant-se segons les necessitats per remendar les xarxes, cosir les veles, carregar el peix, portar-lo a vendre, vendre’l… Tot això a banda d’ocupar-se de la família i la casa i, moltes vegades, també treballaven de manera remunerada en una fàbrica tèxtil o en un taller de costura. La conseqüència d’això és que les dones podien tenir o bé una doble jornada (remunerada i no remunerada ocupant-se de la casa) o una triple jornada (remunerada i no remunerada fent feines relacionades amb la professió del marit i a casa ocupant-se dels nens i nenes de la casa).

A Baix-a-Mar, les nenes, ja de ben petites, ajudaven en les feines domèstiques i tenien cura dels germans i germanes i ajudaven en el negoci familiar de la pesca.  Quan eren grans estudiaven i habitualment anaven a treballar en alguna fàbrica tèxtil o en un taller. 

Elles, les nenes, de petites, ja començaven a adobar els arts. I es recordaven de l’Ametlla, les provinents d’allí, que ja s’iniciaven en l’ajut familiar, traginant els germans petits al cuixarró, eixancarrat a l’anca. Després, quan es feien totes unes donetes, que ja entraven a la Fàbrica de Mar o a cal Marquès, com a aprenents de metxeres, els vespres anaven a les “Escoles Obreres” o a les “Tereses” a ampliar estudis i a aprendre les coses de la llar. Per a moltes representava un començar a aprendre realment a llegir i a escriure. 

“La vida marinera a Vilanova i la Geltrú” . Xavier García. 1980 


PESCADORES PIONERES  

                                                                                                                                             

Cada dia, de dilluns a divendres, les barques de Vilanova surten a pescar. Al matí les d’arrossegament, a la nit les d’encerclament i durant tot el dia, a diferents hores, les del tresmall, les que van a pescar la sípia amb nanses, les que van al marisqueig o a pescar pops amb els catúfols o caducs….

La majoria dels que surten a pescar són homes. Però a Baix-a-mar hem tingut algunes excepcions com L’Antònia Ruiz o la Trinitat Botifoll, dones que van aconseguir la seva llicència de pesca i anaven cada dia al mar a feinejar.

 

La Trinitat Botifoll, que va morir l’any 2016, fa quatre anys, va ser una pionera en esdevenir la primera dona de Vilanova a treure’s la llicència de pesca. Treballava a la fàbrica de Cal Marqués, però la va deixar per embarcar-se a la mar amb el seu marit. 


Trinitat Botifoll Lázaro a la seva barca Trinidad en un
dia de pesca. Autor desconegut, 1970. Arxiu de la família Ametllé Botifoll

 

L’Antònia Ruiz va estudiar al Pòsit, a la casa del mar, es va treure la competència i va començar a anar al mar a pescar tallarines, cloïsses o pops. Podem sentir-la explicant la seva experiència en aquest vídeo: 

 


LES REMENDADORES 

                                                                                                                                           

Al llarg de la història de la pesca, les dones han estat una peça clau. A Baix-a-Mar han tingut un paper protagonista les remendadores, és a dir les responsables d’arreglar els trossos trencats de les xarxes de pescar un cop havia acabat la jornada dels pescadors. Aquesta tasca és un dels oficis de mar més antics tradicionalment fets per dones. Quan les barques de pescadors arribaven a la platja i descarregaven la captura per vendre-la, estenien al sol les xarxes que havien utilitzat per assecar-les i perquè les dones reparessin les estripades que s’hi havien produït. Els pescadors assenyalaven els trossos de xarxa que havien de ser apedaçats i llavors començava la feina de les remendadores. Ser remendadora no era una tasca fàcil, era dura i cansada, en la qual les dones havien de treballar a la platja, sovint a peu dret o assegudes en cadires de vímet en mala posició. Habitualment les sargidores no tenien un horari establert, passaven tantes hores com calgués per reparar les xarxes i deixar-les enllestides per la jornada de pesca de l’endemà. Sovint els treballs es realitzaven en grup, amb membres de la mateixa família, tot i que en alguna ocasió, quan hi havia molta feina, es comptava amb l’ajuda d’altres dones del poble. La feina de remendar o sargir era, per tradició, exclusivament de dones, que transmetien els coneixements a la següent generació de dones de la família. Aquesta activitat es va desenvolupar intensament fins als anys cinquanta del segle XX. Va ser en aquest moment quan es va començar a usar materials més resistents com el niló en la fabricació de les xarxes i no era tan necessària la seva reparació. A Vilanova durant molts anys havien treballat a sou de la confraria fins a 17 remendadores. Avui en dia tan sols en treballen dues, la Juani Rubio i l Montse Ferrer, arreglant les “avaries” de les xarxes de les barques de llum. Les podem escoltar i veure en aquest vídeo: 


LA PLATJA 

 

La vida a la platja de Vilanova i la Geltrú ha anat canviant al llarg del temps. La façana marítima es transformà totalment amb la construcció del port, que es va inaugurar el 1954. L’anada de les barques de pesca al moll va fer que de mica en mica canviessin els usos de la platja, que antigament només es feia servir per pescar. Algunes dècades més tard, amb la moda de l’estiueig, el mar començà a ser freqüentat per banyistes que gaudien de la platja com a espai d’oci. Abans de la construcció del port, l’aigua arribava davant mateix del passeig del Carme. Era una època en què els habitants del nucli mariner no usaven la platja com a lloc de lleure, però sí que sovint s’hi banyaven. Seguint unes normes molt estrictes, això sí: 

En el “Bando” de l’Ajuntament era ordenat que les dones podien banyar-se des del torrent de la Pastera fins a la part de Sant Cristòfor o sigui a l’antiga Platgeta dels Frares. Els homes, durant les hores diürnes havien de fer-ho a la part de Sant Gervasi. Una vegada post el gran astre, fins a l’alba del dia següent, es podien apropar fins al Camí Gran. Veritablement no hi havia cap probabilitat de contacte ni d’esguards indiscrets. Els contraventors eren sancionats, si els atrapaven els carrabiners, amb vuit rals, la primera vegada, i amb setze, la segona. Emmorenir-se i torrar-se sota els raigs del germà sol no era pas costum generalitzat. Moltes noies anaven a banyar-se de matinada, abans d’entrar a la fàbrica. Altres ho feien de nit, a l’empara de les barques, sota la llum de la lluna, vigilants totes que no s’apropés cap tafaner. Als primers temps usaven per a banyar-se una ampla túnica, com les de camisa de dormir, la qual, una vegada mullada, se’ls arrapava i feia ressaltar les formes, o bé inflant-se, se’ls esmunyia fins al coll i les deixava nues, sota l’aigua. Després anà prenent forma el vestit de bany, a base de bombatxos fins a mitja cama amb tot de farbalans, escot molt reduït i mànegues fins al colze.       

“La vida marinera a Vilanova i la Geltrú” . Xavier García. 1980 


Imatge d'una barca a la platja, amb dones posant i la 
torre de Ribes Roges al darrere. Estiu del 1927. 
Arxiu de la família Gibert.

Un dels espais més curiosos de la platja, des de l’any 1942 fins al 2008, fou el Museu de Curiositats Marineres, el museu creat pel senyor Francesc Roig Toqués, un museu que no hagués estat possible sense la seva dona, la Maria Raspall. Ella va ajudar sempre al Francesc en el seu projecte. Va participar en la creació de les famoses maquetes de vaixells, algunes de les peces més famoses de la col·lecció marinera; ella en cosia les veles. O també era essencial en les seves filmacions. Per exemple, la pel·lícula “Paciencia Embotellada”, que va guanyar molts premis i que es pot veure a l’Espai Far, va ser gravada per ella. Va treballar a la Fàbrica de cintes, situada al carrer de les barques, fins que es va casar.


L’AVENTURA AMERICANA 

 

La ciutat de Vilanova i la Geltrú entre el segle XVIII i XIX va experimentar un gran progrés gràcies al comerç amb Amèrica, ja que des de Vilanova i altres punts de la costa catalana marxaven molts negociants a exportar vi i aiguardent i importaven productes de les diferents zones americanes. A Vilanova va haver-hi sobretot molt negoci amb Cuba d’on importaven productes típics cubans com el cacau, sucre, cotó i tabac. En aquest comerç va cobrar molta importància la figura dels “indians” o “americans” que eren els que comercialitzaven amb Amèrica. No tots els que es van abocar a l’aventura americana es van enriquir: alguns no van tornar perquè es van integrar a la nova societat, altres van fracassar i d’altres mai més se’n tingué notícia. Alguns d’ells sí que van fer fortuna. Se sap que en alguns casos, per fer aquests diners alguns indians van usar mà d’obra esclava o es beneficiaven de persones que treballaven en condicions duríssimes. El cas és que el retorn a Vilanova d’alguns indians va significar, també, el retorn de bona part dels beneficis i els capitals generats a l’illa. La majoria dels indians eren homes.

A Vilanova, entre el 1820 i 1862 van sortir de Vilanova i la Geltrú 818 homes per només 16 dones. És a dir, un   1,9 % de les persones que marxaven eren dones. Aquestes dones normalment eren les esposes dels indians i els acompanyaven.

 

Algunes de les dones vilanovines que van marxar van ser Anna Alegret i Teresa Mayol amb destinació l’havana i Puerto Rico respectivament. D’altra banda, les dones dels indians que no viatjaven amb ells i els esperaven a casa eren molt sovint les encarregades d’administrar els diners que ells portaven. Algunes vegades eren aquestes dones les que gestionaven els diners que els seus marits havien fet amb els seus negocis i en moltes ocasions eren elles les que decidien destinar part d’aquests diners a la beneficència o a projectes socials com a crear escoles, llars per a gent gran o malalta. En l’escena existia la línia d’intervenció femenina constant en les obres de caritat (patronats, institucions d’ajut als obrers…) mantinguda al llarg del segle XIX. La historiografia de les dones justament s’ha preguntat pel significat polític d’aquesta beneficència femenina i l’autoritat que s’amaga al darrere de la negociació i de la distribució de recursos i serveis a la comunitat, reinterpretant la noció d’economia domèstica. Aquestes dones no apareixen directament en les construccions que elles van potenciar perquè aquestes porten el nom dels indians, però cal pensar que en moltes ocasions van ser elles les que van impulsar aquests projectes. A Vilanova, amb els diners provinents dels indians es va portar l’aigua potable a les diferents fonts monumentals que hi ha repartides per tot el nucli, es van fer escoles, noves fàbriques, cases modernistes i noucentistes i també van impulsar l’arribada del ferrocarril.   


Alguns dels xalets de Ribes Roges construïts a inicis del segle XX. Foto: A.T.V.

 

En exemple de la participació femenina en les obres de beneficència el tenim en Marcel·lina Jacas i Salom (Vilanova i la Geltrú 1836 – Barcelona 1926) qui va cedí a l’Ajuntament uns terrenys rústics de la seva propietat, d’uns quatre mil tres-cents metres quadrats, situats al marge dret del torrent de Sant Joan, a l’actual zona residencial de Ribes Roges. L’objectiu d’aquesta donació va ser la construcció d’onze xalets, una de les primeres ciutats jardí del país, com a inversió que feia la institució benèfica, l’Empar de Cegues de Santa Llúcia, presidit per Anna Raventós de Sauri, promotora del projecte per aconseguir beneficis amb la seva venda i destinar-los al sosteniment de l’entitat benèfica. La cessió permetria, alhora, prolongar el passeig marítim amb la disposició d’una renglera de palmeres, tamarius i baladres intercalats amb fanals. D’aquests onze xalets, avui se’n conserven nou. 


LA FEINA A LA FÀBRICA 

 

La nova economia generada amb l’impuls dels diners provinents del comerç va permetre la industrialització de Vilanova i la Geltrú. Al mil vuit-cents, el cotó que arribava per mar era transformat per les noves fàbriques, i Vilanova es va convertir en un dels principals nuclis industrials tèxtils del país, amb vuit vapors cotoners l’any 1880. També el barri de Mar visqué aquesta industrialització, amb l’obertura, l’any 1848, de la Fàbrica de Mar de José Ferrer i Cia i la creació, l’any 1854, de la foneria d’Isidre Roset. A la fàbrica de Mar s’instal·là un gasòmetre aquest mateix any, que posteriorment féu possible l’enllumenat públic de la ciutat. L’arribada del ferrocarril l’any 1881 provocà nous canvis urbanístics. El pas de les vies suposà la pèrdua d’algunes edificacions i comportà un cert aïllament del barri de Mar, perquè va marcar una separació física de la resta de la vila. D’altra banda, dues noves grans construccions farien variar l’aspecte de la façana marítima. La instal·lació de la fàbrica Pirelli l’any 1902, que transformà el teixit urbà i en la qual treballaren molts veïns i veïnes i pescadors de la zona. I la construcció del port, a partir de l’any 1949, que va permetre el manteniment de la pesca i el transport marítim, alhora que feia variar per sempre la línia de la costa. Una transformació que encara continua avui en dia.  

Amb la industrialització, moltes dones vilanovines i de Baix-a-Mar van optar per treballar a la fàbrica (unes per complementar el sou del marit i d’altres per aconseguir una dot abans de casar-se). És un moment de canvi. Històricament  habitualment les dones feien feines com rentar, filar, tenir cura dels altres, preparar aliments, portar aigua… serveis que es feien de manera gratuïta i se centraven en la satisfacció directa de les necessitats personals d’altres persones i el reconeixement que es derivava d’aquestes tasques era només moral, no econòmic.

Amb la industrialització la dona comença a fer feines productives i amb reconeixement econòmic, com portaven fent durant molt temps els homes.

 

Durant aquest temps les dones faran, sobretot, feines relacionades amb el tèxtil. La Fàbrica de mar era a fàbrica tèxtil del nucli mariner. Hi treballava gent de tota Vilanova però la majoria eren dones de pescadors, nens i nenes. S’hi feien confeccions tèxtils. També hi havia dones que treballaven als tallers de confecció que hi havia per tota la vila i a Baix-a-Mar i més tard a Cal Marqués o a La Pirelli.  La Gertrudis Lloveras ens explica la seva experiència: 

Hi ha molts altres testimonis de dones del nucli mariner com la Pepita Nin, l’Àngels Barbacil, la Conxa Navarro o la Natàlia Prats que expliquen la seva experiència treballant a la Pirelli al quadern “El pa de cada dia” de la col·lecció “La memòria del futur”, editat per l’Ajuntament de Vilanova. Era una època en què el treball de la dona era entès com a temporal i, per tant, secundari: se sobreentenia que en el cicle familiar la dona deixava la fàbrica un cop es casava, a canvi d’una d’una dot, i que només treballava durant la solteria, tot i que moltes vegades no era així. Això provocava que les dones no s’especialitzessin en cap tasca i que, per tant, tinguessin un sou molt més baix que el dels homes. En general, a Catalunya el treball extradomèstic femení era un desprestigi i era desmoralitzador per una dona, que s’interpretava com un abandó dels seus deures familiars. Les dones en general desenvolupaven unes feines relacionades amb el tèxtil. En canvi, els homes feien feines més específiques (parador, contramestre, tècnic). En les plantilles dels treballadors també ens podem adonar que a més de la diferenciació de tasques dins la fàbrica, els salaris femenins també eren inferiors als dels seus companys homes. En totes elles, el salari de la dona era entès com a complementari al sou del cap de família, i era força inferior al dels homes: podia arribar a la meitat.

En la indústria tèxtil la contribució del treball femení, dur desvaloritzat i invisible, és fonamental en la industrialització de Catalunya, des del seu començament.

“La dona obrera a la Catalunya contemporània”. Mary Nash, 1988. 


LA VIDA AL FAR 

 

L’espai que avui ocupa el Museu del Mar, un dels espais expositius de l’Espai Far, va ser originalment l’habitatge de la família dels torrers de la Farola. La feina de torrer era una feina dura i solitària, no gaire ben pagada i amb un reglament digne de l’exèrcit. I antigament només hi podien accedir els homes. Les dones durant molts anys (fins a finals del segle XX) no podien ser tècniques fareres. De tota manera, i com passa en altres oficis, les dones als fars feien feines no remunerades, com el manteniment de la casa i les feines domèstiques.


L'Àngela Massanet i en Climent Garau al far de Sant 
Cristòfol. Any 1905. Autoria desconeguda.

 

En Climent Garau i l’Àngela Massanet  foren els primers habitants de l’actual far. Van arribar a Vilanova l’any 1905, després viure en  diferents fars aïllats, com el de l’Illa Grossa de les Columbretes, davant de les coses de Castelló, on morí el seu fill petit de dos anys per haver emmalaltit i no haver pogut rebre assistència a temps. El 1892 es traslladaren al far de la Mola de Formentera per estar-s’hi durant dos anys i un any més tard al de Porto Colom, l’any 1893. Després de força calamitats i de destinacions a fars més aïllats, el destí a Vilanova els va significar l’esperança d’una vida millor. En Climent i l’Àngela van viure a la Farola durant deu anys i després anaren al far de  Sa Riba de Palma, un dels situats a la ciutat i reservats a torrers de més de cinquanta anys. Durant anys, en els fars va haver-hi esposes i filles de torrers  que els ajudaven, però fareres titulars no n’hi havia gaires. Primer perquè no era permès que una dona fos tècnica farera i després, quan ja sí que era permès, perquè no era un ofici comú entre les dones per les obligacions que comportava.

A Catalunya només hi ha hagut una torrera titular: l’Elvira Pujol Font, qui ha estat torrera del far de Sant Sebastià (a Palafrugell) i després del far de cap de Creus.

 

Allí va viure durant vint anys seguits, abans d’abandonar-ho voluntàriament pel canvi modern de les condicions de treball. L’Elvira Pujol, nascuda a l’Escala, va estudiar Magisteri i va treballar a l’escola pública i la privada abans de presentar-se en 1979 a les oposicions de Tècnic de Senyals Marítims, els antics torrers i torreres. Amb el temps, els fars incorporaren diferents innovacions tecnològiques i això modificà les tasques de les persones tècniques. Els torrers i torreres deixaren de vigilar durant la nit i van esdevenir persones tècniques de comprovacions de sistemes i de manteniment, encarregades de resoldre les incidències quan saltava l’alarma. Actualment els fars estan connectats informàticament a l’Autoritat Portuària i els telèfons mòbils permeten que les persones tècniques de guàrdia rebin l’alarma directament. Ja no hi ha torrers ni torreres que visquin als fars i els habitatges i recintes, adquireixen altres usos. En el cas del nostre far de Sant Cristòfol albergant dos museus que volen donar llum a la cultura marinera de la ciutat i a la història de Baix-a-Mar.