Tenyidor

Primera meitat del segle XX. Fusta. Col·lecció Associació Museu del Mar.

Antigament les xarxes es confeccionaven amb fibres naturals com cànem, lli i, més tard, cotó. Per allargar-ne la durabilitat, camuflar-les al mar i donar-li “empesa” (terme mariner que significa “tenir més forma, més caiguda”), s’havien de tenyir, com es podia fer en aquest recipient domèstic.

La Confraria de Pescadors disposava d’un tenyidor amb tres focs, conegut com El Tint, situat als baixos de Pòsit Vell, al carrer d’en Carlets. En les tres grans calderes es posava a bullir l’aigua amb la ruscle (escorça), moltes vegades procedent de Vandellós perquè era de més bona qualitat. De posar a bullir l’aigua i la “ruscle” en sortia el tint, que era enviat, calent, a un safareig on, segons el tipus de xarxa, se li afegia quitrà.

S’acostumava a fer els dissabtes per tal de que els diumenges les xarxes es poguessin assecar. Un cop tenyides les xarxes s’estenien a la sorra. Amb la incorporació de teixits sintètics en la fabricació de xarxes, com ara el niló, l’espai de la cambra del tint va quedar en desús.

tenyidor Museu del Mar Vilanova i la Geltrú