Pasífae, dins la molassa

Descobrim Baix-a-Mar / Amb Oriol Pi de Cabanyes

Pasífae no és la vaca banyuda (n’hi ha) sinó la figura femenina que, nua i eixerrancada, s’amaga al ventre de la nostra colossal mulassa de Baix-a-mar (com el Patufet al ventre del bou, on no hi neva ni plou). 

Escric “mulassa”, com sempre, però en puritat hauria d’haver escrit “molassa”. Augmentatiu de “mola” (de pedra d’esmolar) i no de “mula”, el mot, d’origen gascó, tipifica les antigues barraques de pedra seca construïdes entre vinyes com a magatzem d’estris del camp i aixopluc del pagès.

Per analogia, rep també aquest nom de “molassa” el túmul, empostissat o “motlle de fusta per a la construcció de revoltons” (“Diccionari català-valencià-balear”). I, a Vilanova i la Geltrú mateix (i també a d’altres llocs), la carcassa en forma de mula que constitueix un dels més populars entremesos de la nostra Festa Major.

 

L'escultura Pasífae, situada a l’espigó de la platja de Ribes Roges va ser realitzada per Òscar Estruga el 1991 i col·locada el 1993 damunt una plataforma de formigó en la qual hi ha gravada la següent llegenda: “Pasífae, filla del Sol, va sofrir una boja passió pel bou més blanc del ramat del seu espòs Minos, rei de Creta”.

 

La vaca banyuda de Ribes Roges és, doncs, una molassa: un amagatall on, segons el mite, la pobra Pasífae, reina de Creta, s’hi posa bé perquè s’hi engresqui nogensmenys que Zeus, el principal dels déus, que de tant en tant s’agrada de baixar a la terra disfressat de toro.

Pasífae era la dona del rei Minos de Creta. Instigat el seu furor uterí pel déu de la mar Posidó (per així venjar-se del seu reial marit, que n’hi deuria haver fet alguna), Pasífae ve a ser coberta carnalment per Zeus, que es presenta en forma i potència de toro blanc.

Res de bou, doncs. El bou és estèril, com la mula (tots dos surten al nostre tradicional pessebre). Res de “bou del ramat de Minos”, doncs, sinó brau com el que (en un altre episodi de la mateixa mitologia grega) diuen que va raptar la nimfa Europa.

A aquest déu baixat de l’Olimp en cos de toro es va oferir, doncs, Pasífae, ben disposada en el ventre d’aquella vaca d’atrezzo que li havia construït Dèdal a manera de molassa o carcassa on ella poder simular-se animal.

D’aquella unió contranatura del diví toro blanc amb l’ansiosa reina de Creta va néixer el pobre Minotaure, el mig toro-mig home a qui el cabrejat rei Minos va confinar al centre del Laberint .

D’aquella trobada entre un Zeus i una Pasífae animalitzats, d’aquella rara fixació del que és volàtil, se n’hauria pogut concebre un semidéu, però només en va sortir un semihome. 

Tors i cap de toro, humà només de cintura per avall, el Minotaure (que tan esplèndidament va dibuixar i gravar Picasso) era per a Vicens Vives, com bé sap el diputat David Fernàndez, un símbol de l´envestidor poder central, entotsolat en la seva fortalesa .

D’aquell Centre pensat a manera de impenetrable Laberint en van escapar, en ales d’artefactes voladors com els que segles després imaginaria Leonardo da Vinci, tant Dèdal, l’enginyós constructor de la carcassa i del mateix Laberint, com el seu fill Ícar, l’utòpic que capota sense que a ningú li importi (com ve a dir-nos una bella petita pintura del vell Brueghel).

 

L'escultura està feta de bronze i té unes mides de 5 metres de llargada, 3,20 m. d'alçada i 1,50 m. d'amplada 

 

I Pasífae? De Pasífae no se’n sap el final. Quina va ser la reacció de Minos? Va assumir, calçasses, el seu paper secundari en l’episodi? Va esclatar, gelós, en un atac de violència domèstica? La història no ens ho diu. Tampoc no en diu res Salvador Espriu, que poc abans de morir va escriure “Les roques, el mar, el blau”(1981), “sobre alguns mites grecs i els seus entorns”. Cap, però, d’aquelles “cent curtes proses” fa referència a Pasífae.

Sí, que es refereix Espriu a Ariadna, l´altra filla de Pasífae i Minos, i per tant germana del Minotaure. Esculpida també amb gran mestria per Òscar Estruga, la tenim també a Vilanova,  a la plaça de la Mediterrània.   

Semblant aquí a una deessa hindú més que no pas cretenca, Ariadna, l’altra filla de Pasífae, sembla atrapada dins el cèrcol on s’abracen principi i final, com perduda dins del garbuix mental del seu propi laberint. 

Al capdavall, enlluernada per l’amor, ha ajudat Teseu, facilitant-li el fil, a matar el seu propi germà, el Minotaure, aquell “cap de toro amb un cos més o menys d’home”, com precisa Espriu.

Etimològicament, Pasífae significa “la que brilla per a tots”, en referència a la lluna. Senya magnífica en l’horitzó de Baix-a-mar, la Pasífae ancorada a la plataforma de platja del trajo de garbí ha esdevingut ja un dels més emblemàtics referents del nostre paisatge urbà.  

 

Oriol Pi de Cabanyes 
Escriptor 

Aquest article va ser publicat l’any 2014 a la secció “Des de la Farola” del Diari de Vilanova.