Records del barri en primera persona

DESCOBRIM BAIX-A-MAR / AMB RAFEL MESTRES

A les primeries dels anys seixanta veiem arribar a les nostres platges els primers estiuejants vinguts de fora. Molts de Barcelona, però sobretot també de l’interior del país. Famílies de Manresa, Vilafranca o dels voltants de la capital catalana, descobreixen per primera vegada l’encant d’unes platges verges, l’hospitalitat dels pocs restauradors de l’època i sobretot, la tranquilitat i la placidesa d’un entorn. Molts d’ells repetirien cada any o s’establirien com a segona residència, i amb el temps formarien part d’aquest conglomerat de gent que és el barri de mar. Els seus antecedents els hauriem de buscar en aquelles famílies barcelonines benestants que durant el primer terç del segle XX convertiren el passeig del Carme en el seu nou refugi estiuenc. Imatges de barques fondejades davant la platja que es barrejaven amb els primers banyistes. Ho vaig sentir a dir per primera vegada a l’amic Pere Marsé “aquesta ciutat no és la suma de dos nuclis de població, sinó de tres”. Una gran veritat. De fet, s’hauria d’haver dit Vilanova, la Geltrú i Mar, o més ben dit, Ça Llacuna, com se la coneixia a l’edat mitjana al referir-se a una allunyada i solitària filera de cases que donaven a la platja.

Els meus records d’infantesa es mouen en un espai encerclat pel mar d’una banda i la via del tren de l’altra. Més enllà, la vila. On si pujava o baixava, sempre per algun motiu, el més comú, per anar-hi a comprar. Dins aquest espai hi convivia un conjunt social tant divers i antagònic com solidari en el seu objectiu de superació i supervivència. Gent orgullosa de pertanyer a una col·lectivitat que, en aquells anys, poca cosa tenia a veure amb la resta de la ciutat. L’activitat econòmica és un element determinant en l’esdevenir d’un poble i en la idiosincràsia de la seva gent. Solidaris en temps tan difícils i penosos com quan els avions que venien de Mallorca bombardejaren insistentment el barri mariner. Sang i plors a la Sínia de les Vaques. Mariners i peixaters, rivals en els negocis i de bracet en la lluita diaria per tirar endavant. Pals de paller de tota una època i una generació. Al carrer, no se sabia de distincions. Tota la canalla era un pinya. La platja de les “mamás”, la preferida de la mainada. I les fogueres de la nit de sant Joan, tot un esdeveniment després d’anar casa per casa recollint fusta.

Famílies d’aquí de tota la vida i altres vingudes de fora, com els “caleros” de l’Ametlla, intentaven obrir-se camí en un entorn hostil i incomprés. Anys de silenci i complicitats. En Xavier Garcia, en el seu llibre sobre la vida marinera, dóna fe d’aquesta gent. I d’una bona colla de renoms, inimaginable en un altre barri. “Aigües peixateres”, escrivia Pla. Si les barques venien de prima, fos l’hora que fos, no hi podia faltar cap comprador. Centenars, o milers, de caixes de peix blau, millor si podia ser seitò que sardina, que aniria a parar a la taula de qualsevol racó del país. Hi havia una màxima, si el peix té mida, tindrà sortida, i si tenia sortida també tindria preu. On són avui aquelles peixatades?

Façana marítima de Vilanova. Autor desconegut, segona meitat del segle XX. Arxiu Comarcal del Garraf. Col·lecció Associació Museu del Mar. Donació Albert Guasch Bernardó. AMM-2905. 

Altra gent del barri treballaven en terra. Xavier Garcia els anomena “terristes”. Sobretot al Pirelli. Feina segura per a tota la vida, deien aquells que es trobaven sempre al domini del temps per guanyar-se la vida. I la van encertar. Pirellistes o terristes estaven també entranyablement lligats al món mariner i al barri. La sortida de la fàbrica dividia els treballadors, els de la vila anaven amunt i els de mar, proa avall, ho tenien més a prop. L’aparició al llarg dels anys setanta d’un cert turisme de masses i sobretot estranger, donà ales als vells establiments hotelers i restauradors i en va fer aparèixer de nous. Als Peixerot, Marina, Marítim, Solvi… de tota la vida, s’hi afegirien ara el Mare Nostrum, Cossetània, El Pescador, el Chez Bernard et Marguerite, el Xènius, la Fitorra… que amb una cuina marinera de peix fresc acabat de subhastar, oferien una qualitat reconeguda arreu del país. I si anem més enrera, el Rossegall, local acreditat per les seves tertúlies molt notables. Peix de roca (el més gustós i òptim per al fumet), molls i mabres, lluços i maires, sepies i calamars. I sobretot, gambes vermelles i lluents. Fa pena que fins i tot amb això ens hagin passat al davant els de Palamós. Però com a tot, uns se’n porten la fama i els altres….

Estius de més de dos mesos d’activitat frenètica d’un turisme de caire eminentment familiar, que mica en mica, anava prenent força, fins a convertir-se en una activitat cabdal per a l’esdevenir de l’economia del barri. També els hotels aprofitaren l’arribada massiva dels primers turistes. El Cesar, l’Universo-Park, el Mare Nostrum o la Pensió Peixerot, més tard Ceferino, engolien tota una sèrie d’estiuejants que arribaven a casa nostra quan la Costa Brava se sobreeixia. Fòssin francesos, alemanys o belgues, una cosa tenien clara, que els hi sortia més a compte venir d’hotel tot el mes d’estiu a casa nostra, que quedar-se al seu país. Menú de tres plats, postre i sangria. I abans, un aperitiu, pastís. Els d’aquí preferiem un vermut a cala Torres. I tot el dia a la platja, sota un sol rabiós, fins a posar-se vermells com una gamba. La paraula melanomen encara no constava en els diccionaris.

Les autoritats municipals de l’època, quan encara eren escollides a dit, no van veure mai el turisme com un sector de futur per a la ciutat. Fins i tot amb això, la vila no tenia res a veure amb la platja. S’ignoraven les aspiracions i els anhels d’aquest barri. Quan calia tenir cura d’unes platges boniques i d’un passeig atractiu, l’Ajuntament donava l’autorització per construir l’any 1971 dues naus industrials a primera linea de mar, “Astilleros Morató” i “Yates Aluminio SA”, malgrat les protestes dels veïns (per cert, anys i anys reclamant aquest espai i quan arriba el moment no ens posem d’acord de com aprofitar-lo). Més tard, es reclamaria obrir la ciutat al mar i a canvi, es projectarien unes muntanyetes que l’amagarien per sempre.

Homes fent girar el bombo. Autor desconegut, c. 1900. Arxiu Comarcal del Garraf. Fons fotogràfic municipal.

Barri incomprés i moltes vegades deixat de la ma de Déu. Desconegut per molts vilanovins i sovint més estimat i valorat pels de fora. Josep Pla escrivia d’aquesta platja “A l’hivern, la platja de Vilanova és incomparable. Hi ha una llum deliciosa. On s’hi deixa sentir la dolçor del tedi” És el mar, hi afegiria en Xavier Garcia. Anys enrera, la gent de la vila només baixava a mar en dates ben assenyalades. Per veure el castell de foc per la Festa Major o per la processó de Sant Pere. Ràpidament se n’anaven rambla amunt. Vilanova no ha estat mai marinera. La vila ha viscut sempre d’esquena al mar. Guerra titànica per trencar aquesta mala estrugança la dels petits herois com l’Huguet Prats o en Didac Santos, impulsors de la Setmana del Mar des del 1971, el Dia del Turista o altres esdeveniments turístics. Amb més il·lusió que res, van escampar pel món el significat del bull de tonyina, l’all cremat o el rossejat.

Més endavant, ja amb governs municipals democràtics, les coses no és que anèssin a millorar gaire. L’aposta per una ciutat preferentment industrial continuaria sent obsessiva, i la platja de Vilanova seguiria oblidada i malmesa amb edificacions que enlletgirien per sempre el seu paisatge, el seu skyline, que diriem ara. Mentre Sitges anava amb el turisme a velocitat d’AVE, nosaltres perdiem definitivamente el tren. Les comparacions són odioses, però tampoc s’entèn que estant tant a tocar hi hagués tanta diferència. Es va perdre l’ocasió d’afegir un potencial turístic i cultural a la tradició industrial que arrossegava la ciutat des del segle dinou. Edificis alts amb parets mitjaneres despullades on hi havia hagut antigues cases marineres, converteixen el passeig marítim en un garbuix d’edificacions. Hi havia zones verges per créixer, tant a llevant com a ponent. S’hagués hagut de respectar més la part antiga.

L’explotació del mar no pot ser ilimitada. Aquell peix de mida d’anys enrera, es convertirà en peix petit que deixarà de tenir preu. Aquelles peixatades es transformaran en esquifides captures per a unes embarcacions, llums o quillats, cada cop més grans i costoses. Molts pescadors buscarien feina en terra. La flota pesquera, sobretot la de nit, quedarà molt reduida. El culte al sol, la platja i el mar és, a finals del segle vint, una dèria que transformarà la costa mediterranea en un seguit interminable d’edificacions. La platja de Vilanova no se’n salvarà. El barri de mar passa a ser d’una multiculturalitat sorprenent. Res a veure amb els anys de la meva infantesa. Normal. La gent es mou. Amb les noves tecnologies la paraula barri és sinònim de món sencer. Coneixem millor el que passa a l’altre banda del món que allò que preocupa els nostres veïns de l’escala. Els darrers testimonis d’aquella època van marxant. L’església de mar només fa que tocar a morts. És converteix en lloc de retrobaments i de comiats de tota una generació. Si tot aquest passat s’oblida, els nostres hereus seran una mica més orfes d’identitat.

Avui, el barri de mar va tirant d’aquella manera. Més complex i amb força gent de fora, però amb els mateixos dubtes i incerteses que l’han perseguit al llarg de la seva història més recent. Això sí, més integrat a la ciutat i més ben vestit. Com en moltes coses a la vida, les bones oportunitats només passen una vegada i ja fa temps que ens toca anar a remolc.

Rafel Mestres i Boquera
Veí de mar
Director de l’Arxiu Comarcal del Garraf de la Generalitat de Catalunya

Aquest article va ser publicat l’any 2014 al Diari de Vilanova dins de la secció “Des de la Farola” 

Add a comment

*Please complete all fields correctly