Jaume Morató. L’ànima de les Drassanes

Descobrim Baix-a-Mar

Amb 89 anys, en Jaume Morató Massip encara recorda quan va començar a treballar de mestre d’aixa: “Tenia 12 anys, vaig començar fent d’aprenent amb un cosí germà del pare, en Fernando Rodríguez, que era mestre d’aixa i fuster. Els pares els va semblar que podia aprendre un ofici i em van posar a treballar amb el Fernando. Teníem una barraca a la platja, i treballavem de sol a sol. No teniem ni una bombeta. Allà, tot el que vaig aprendre, va ser manual”. D’això ja fa gairebé vuit dècades, temps suficient per veure com tot un barri canviava de fisomia i els oficis tradicionals perdien pistonada.

Eines de mestre d’aixa, Segle XIX. Fons Francesc Roig Toqués.

 

El senyor Morató va iniciar-se en l’art dels mestres d’aixa quan les barques de pesca omplien la platja de Vilanova. Cada dia, els pescadors havien de treure la barca fins al mar, i en tornar, arrossegar-la de nou a la sorra. I per suposat, les barques s’arreglaven in situ: “Les reparàvem a la sorra, les posàvem d’un costat i encabat l’altre. O a vegades les pujàvem amb un gat”. Després de fer el servei militar (de carter, a la marina), en Jaume va tornar a Vilanova. A la platja començaven a conviure les barques de pesca amb els primers toldos i les primeres casetes de banys per a turistes i estiuejants. Va ser aleshores, quan tenia 22 anys, que va decidir deixar el taller d’en Fernando i posar-se pel seu compte:  “Per començar, el ferrer de mar em va deixar tenir una caixa d’eines al seu taller i allà vaig estar fins que vaig trobar un magatzem al carrer de les Barques que era del Vin Rut, una botiga de comestibles”. Allà va treballar-hi un temps, fins que va traslladar-se al carrer Carlets, al magatzem de la Confraria de pescadors i més tard, per falta d’espai, a dos tallers més situats al mateix carrer, primer al número 3 i després al 21. Tot i això, a vegades a en Jaume li faltava espai, com el dia en que després de construir un vaixell d’esbarjo anomenat Carmen III, que tenia una eslora de quasi 9 metres, va haver d’enderrocar la paret de totxo que tenia en front del taller perquè no el podien treure: “No sortia, faltava només un pam i no va haver-hi més solució que tirar un tros de paret per treure-la”. A més de la Carmen III, al carrer Carlets en va construir molts altres: la Carmen IV, la Mercè, la Constància, el Dos Hermanos… la majoria barques que es dedicaven a la pesca amb llum.  Eren temps de molta feina, ja que tots els vaixells eren de fusta i necessitaven manteniment i reparacions.

Traient la barca. Autor desconegut, c. 1920. Arxiu Comarcal del Garraf.

 

L’any 1972 en Morató va tenir l’oportunitat de traslladar-se al port: “Vaig demanar una concessió a Madrid per portar les Drassanes al port i me la van donar”. Un bon lloc, el port, per progressar: “Primer treballava sol, però després hi van arribar a treballar 30 persones, quan va anar creixent el negoci. Tenia l’ofici complert, no havia de dependre de ningú, no necessitàvem res de fora. Abans, al taller, si necessitava un clau havia d’anar a cal ferrer a me’l fes, i m’havia d’esperar o tornar en un altre moment perquè me’l fes. A les Drassanes era independent de tothom. Tenia pintura, ferro, fusta, alumini, llautó, tot. Havies de conèixer tots els materials i tots els oficis perquè havies de manar a la feina. No havies d’esperar que t’alcessin la camisa”. En Jaume va convertir-se en l’ànima de les drassanes. Ho tenia clar. Les coses es feien ben fetes, o no es feien: “M’agradava que quedés bé. Fos el que fos, que quedés bé. Hi havia un problema. Deien que cobrava més car que els altres, però no és veritat. Jo aquella feina si havia d’estar una hora i mitja per acabar-la ben acabada doncs ho feia i ja està. OI m’oblidava. En canvi un altre, en comptes d’estar una hora i mitja s’hi estava una hora. Cobrava el mateix que jo, però ell era més barat, perquè jo havia cobrat una hora i mitja i ell una hora. Que al cap de 15 dies havia de tornar o venir a mi a que li arreglés, això ja és una altra cosa. I m’hi vaig trobar moltes vegades”. En el temps que va estar a les drassanes va començar a construir vaixells amb fibra de vidre, que necessitaven menys manteniment que els construïts amb fusta. Ell va patentar-ne uns quants, com el model Vilanova 5.20, un vaixell molt estable amb una eslora de 5.20 metres en el que hi podien navegar entre 6 i 8 persones.

Drassanes Dradissa amb Joaquim Sobirats, mestre d’aixa.

 

Avui, en Jaume Morató, després de tota una vida dedicada a l’art de fer i reparar vaixells, està orgullós de ser mestre d’aixa, tot i que no és gaire optimista amb el futur de l’ofici: “Penso que desapareixerà. Avui, fer un vaixell de fusta és prohibitiu. El material és més car i es triga molt en fer un vaixell de fusta. Si queda algun jove i va aguantant el que hi ha, però aviat es transformarà tant l’ofici que no sabrà ni que és un aixa.” 

És veritat que l’ofici està en vies d’extinció a causa de les noves tècniques de construcció d’embarcacions amb fibres i plàstics, però també és veritat que està vivint un procés de revalorització com a part del patrimoni cultural de les nostres costes. Per saber-ne tots els seus secrets hauríem de passar uns quants dies xerrant amb el senyor Morató. Per començar, ens anirà bé a tots saber que una aixa és una fulla de ferro de tall d’acer amb un mànec de forma corbada.   

Jaume Morató Massip va ser el guanyador de la cinquena edició del premi Francesc Roig Toqués, un guardó que té com a objectiu el reconeixement a la dedicació d’un projecte o trajectòria de tipus cívic, cultural o científic que contribueix al coneixement i a la divulgació d’algun aspecte relatiu al mar.

Cecília Lorenzo, Periodista i educadora a l’Espai Far

Blanca Giribet, Documentalista i auxiliar tècnica de patrimoni a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Aquest article va fer-se a partir de l’entrevista a Jaume Morató el mes de maig de l’any 2014 per la Cecília Lorenzo. Jaume Morató va morir el mes d’octubre del mateix any.