Mig segle d’Efectes de pesca

Descobrim Baix-a-Mar

Al número 17 del carrer del Gas cada dia s’aixeca la persiana d’Efectes de pesca, una botiga amb personalitat d’aquelles que en queden poques, pintoresca i singular vista pels ulls dels qui hi entren per primera vegada, però sabuda i concorreguda pels pescadors i els mariners del barri de mar durant més de sis dècades. Entre canyes de pescar, salabres, cordes i calaixets de fusta plens de tota mena d’objectes de pesca, bijuteria i decoració marinera, la Montse Llambrich continua atenent darrere el taulell o treballant a la rebotiga, tal i com sempre ho havia fet el seu pare, en Jordi Llambrich, fundador i ànima del negoci.

Corria l’any 53 quan les seves portes van obrir-se per primera vegada. Des d’aleshores fins avui, la botiga dels Llambrich ha estat oberta ininterrompudament i ha estat un punt de trobada de professionals, aficionats a la pesca, clients del barri de tota la vida o estiuejants. El negoci sempre ha estat familiar. Hi han treballat en Jordi Llambrich i la seva dona Carme Galofré i també els seus fills, especialment la Montse que hi feineja ja des de molt petita: “Jo anava a l’institut i ja col·laborava amb les feines del negoci. Vivíem aquí, a la rebotiga;  la meva habitació estava en un dels racons que avui ocupen la botiga, que es va ampliar quan jo vaig ser més gran”. 

Tot i que “Efectes de pesca” n’és el nom oficial, tothom al barri la coneix com a “Cal Potes”. El renom ve de lluny i podria tenir a veure amb l’alçada dels Llambrich i amb la llargària de les seves cames. Li deien a l’avi d’en Jordi, al seu pare, a ell, tots tres pescadors vilanovins, i encara ara al seu fill i als seus néts. Amb sentit de l’humor, en Jordi recorda com s’enfadava el seu pare quan li deien, i també quan aquestes cames llargues tan famoses al barri li servien per varar la barca sense mullar-se de cintura cap a dalt, com li passava a alguns dels seus companys més baixets: “a l’estiu i a l’hivern havies de ficar-te a l’aigua, en tinguessis ganes o no”.  

Fotografia antiga d’en Jordi Llambrich. Pescador i copropietari d’Efectes de Pesca. Fotografia cedida per Montse Llambrich.

 

En Jordi, que ara té 97 anys, és un pou d’històries sobre el barri. Va començar a pescar amb el seu pare i el seu avi quan tenia 14 anys i durant quaranta anys de professió va provar gairebé totes les arts de pesca, sobretot el tresmall i l’arrossegament. Sortia a pescar en aquella època en que les barques jeien a la sorra de les nostres platges. Cada matinada calia arrossegar-les cap a l’aigua i a tarda, després d’una dura jornada de pesca, tornar-les a col·locar, sanes i estalvis, a la sorra. La “màquina de treure” (una caseta instal·lada tocant a la sorra, en què un enginy mecànic, primer propulsat per gas i després per electricitat, arrossegava les barques cap a la sorra mitjançant un sistema de cables), facilitava la feina als pescadors però no els estalviava el fet d’haver de mullar-se i fer un darrer esforç abans de començar amb la descàrrega del peix. Les coses van millorar, i molt, després de la construcció del port, però la vida de pescador mai ha estat fàcil. Potser és per tot això que des que va deixar de feinejar al mar, el senyor Llambrich no ha tornat a navegar mai més. No ho troba a faltar: “Des del dia que vaig deixar d’anar en mart, no hi he pujat mai més a una barca… Jo no hi haguera anat en mart… era molt dur. A l’hivern, molts dies, el fred no et deixava, molts dies havies d’abandonar, no podies sortir… el fred se t’apoderava i ja estaves… quan un dia de fred anaves per la sorra i trepitjaves i senties crec, crec, crec, pensaves… malament.”. La seva família tenia barca, ofici i benefici, deien a l’època. Tot i això, en Jordi recorda el que costava fer diners amb la pesca: “Jo quan anava a estudi, si li havia de  donar cinc pessetes al mestre, el mestre em deia: avui tampoc no els portes? I això que teníem barca i teniem de tot! Però no teníem cèntims per pagar ni l’estudi, era misèria”. 

Quan tenia 30 anys i animat per un dels pocs venedors d’objectes de pesca i cistells que hi havia al barri, va decidir, junt amb la seva dona, obrir la botiga. Hi venien xarxes, canyes de pescar, jonc, quitrà per pintar les barques, cordes d’espart, nanses … i mentre la botiga anava funcionant, amb la seva dona com a mestressa, ell combinava la feina a la barca amb la del comerç:sortíem a les 7 h del matí i tornàvem a les 4 h de la tarda. Encabat, des de les 5 fins a les 20 o les 21 h que tancava, m’estava aquí a la botiga, però no era cap treball…a mi sempre m’ha agradat fer coses amb les mans.  N’hi havia que anaven en mart i encabat anaven al Pirelli, allò sí que era dur!” D’anècdotes de la botiga en té moltes, com la d’aquell dia que la seva dona va marxar a la perruqueria sense tancar l’aixeta de la bota de quitrà i quan va tornar va trobar-se la botiga totalment empastifada. O la dels estius anant a recollir jonc al Piular, a la vora de l’Hospital o a l’Arboç, els esforços i tràmits que van haver de fer per poder distribuir pintura a Vilanova o, ja més darrerament, una tasca molt més agraïda i entranyable: la de confeccionar els vestits de xarxa de les tres mulasses de Vilanova. 

 

En Jordi Llambrich cosint una xarxa. Fotografia cedida per Montse Llambrich.

 

La Montse comenta que és ara, a l’estiu, quan hi ha més feina i es fan més vendes: “A l’hivern el barri queda mort, aleshores aprofitem  per fer xarxes, bosses, ganxet, malla o  nanses de niló… A l’estiu mirem de treballar fora (de cara al públic)  i a l’hivern anar fent producció per tenir-ho tot preparat quan vinguin els clients.”  Sigui com sigui, faci fred o calor, amb bones i males èpoques, el negoci continua. I la idea és seguir. Amb la Montse al peu del canó i tota la família ajudant quan calgui per tirar el negoci endavant, Cal Potes, seguirà obrint les seves portes cada matí, realitzant un lloable exercici de supervivència al cor del barri de mar, poc practicat en aquests temps en què, també a Vilanova, les grans superfícies i les franquícies guanyen la batalla als comerços de tota la vida. Felicitats, doncs, als Llambrich i llarga vida a “Efectes de Pesca”.  

Façana de la botiga Efectes de Pesca. El negoci familiar que obra les portes cada matí gràcies a la Monste Llambrich, fent així que no desapareguin els negocis de tota la vida. Fotografia cedida per Montse Llambrich.

 

Cecília Lorenzo, Periodista i educadora a l’Espai Far

Blanca Giribet, Documentalista i auxiliar tècnica de patrimoni a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Aquest article va ser publicat l’any 2014 al Diari de Vilanova dins de la secció “Des de la Farola”