EL MEU PASSEIG DEL CARME / MERCÈ FORADADA

No em resulta fàcil parlar d’un carrer tan unit al meu imaginari més íntim, com no me’n resultaria fer-ho d’una persona que em fos massa propera. Per tant, em resigno a fer-ho de manera esbiaixada, fatalment personal i intimista. El passeig del Carme va ser l’escenari de la meva infantesa, dels meus estius de jove i de no tan jove, el paisatge amic que m’estirava i acollia algunes vacances i escapades de dona adulta. Una realitat pretèrita però assimilada i sempre present en el pinyol de la meva memòria.

Hi devia obrir els ulls, un llunyaníssim gener de 1947 – tot i haver nascut a Barcelona, a casa dels avis materns, ja era a Vilanova una setmana després –, en aquella casa, el número 1, de la tribuna verda i les rajoles de la Mare de Déu del Carme. Una Verge asseguda en un tro de núvols, amb el Nen a la falda i els escapularis a la mà dreta, als peus de la qual es podia llegir la inscripció original: Paseo de Ntra. Sra. del Carmen.

Dones i homes passejant pel Passeig del Carme a principis del segle XX. A mà esquerra s'oberva la "Casa Verda". Autor Lucien Roisin. 

No sempre s’havia dit així, tanmateix. Primer de tot, quan el cadastre del 1739 parlava de 52 botigues de mar – petites construccions per guardar-hi els ormeigs de pesca, on, si convenia, es podia descansar i fer una becaineta –, la Marina s’estenia vorejant la platja. Més d’un segle després, el 1857, amb un grapat de cases baixes arran de sorra, es parlava, simplement de La Platja, i, uns anys més tard, de Rambla del Port, un port que costaria més de tres intents tirar endavant. Hem d’arribar al 1904 perquè el Consistori el bategi amb el nom de passeig de la Mare de Déu del Carme, nom que dura poc, tanmateix, perquè el 1909, juntament amb l’actual Passeig Marítim, s’anomena passeig d’Àngel Guimerà. La nova designació porta cua i a causa de les protestes de pescadors i veïns, a partir dels 1911 es diversifica: passeig d’Àngel Guimerà per al trajo de llevant i Passeig del Carme, per al de ponent. Després de la guerra civil, i amb el parèntesi que el rebatejà Passeig d’Isaac Peral, torna a la designació original i definitiva.

Ni sempre havia tingut l’aspecte que avui li coneixem. Des de la primera urbanització de l’any 1906, i les posteriors millores – el 1921 s’instal·là el clavegueram, el 1928, una voravia de sis metres… –  s’han succeït intervencions al compàs dels temps i de les necessitats i oportunitats de la vila. Aquell 47, quan jo hi vaig aterrar, el Passeig ja tenia l’aspecte d’un passeig de la costa: vorejat de palmeres, algunes encara escarransides, amb una voravia no gaire ampla on s’instal·laven els xarxaires, i una estreta calçada, només transitada per alguns carros i ben pocs cotxes. Amb l’estreta llenca de sorra on varaven algunes barques cofades de xarxes, i els llevants d’hivern que deixaven sorra i petxines a tocar de les portes. I la torre de Ribes Roges, que ja no era casa de banys, ni pèrgola de ball, ni molt menys torre de defensa. I el torrent, amb la seva barana  d’obra vista, rematada per torres amb aires modernistes. Ja hi havia les dues cases més altes i senyorials: la Casa Castany (1921) i la Casa Salvador (1945), i, creuada la Rambla Pirelli, el Pòsit de Pescadors i el Salvament Marítim.

El Passeig del Carme l'any 1953. Autor Ramon Pujol. 

Aleshores, per a la canalla, el Passeig del Carme era el pati gran de totes les cases: tricicles, bicicletes, cadires a la porta, ni una persona que no poguéssim identificar. Dos únics bars: El Solvi i el Patxurri, aleshores Grau. La botiga de la pesca salada, els veïns de sempre. La senyoreta Patrícia i el seu piano que no callava. Després, ja en la llarguíssima rastellera d’estius i vacances, nosaltres ja ocupant les cadires, i els nostres fills amb els tricicles: “No passeu de casa del Mauri”, on hi havíem situat un altre servei de vigilància. I arribaven moltes altres urbanitzacions: la construcció del moll de ponent va dur tones de sorra que van allunyar el mar, es va cobrir el torrent,  es va haver de refer un clavegueram que havia quedat obsolet, s’enjardinà el terreny del davant ja molt més ample que el passeig i la platja junts… Fins arribar al 2008, amb la gran remodelació que l’ha convertit en el passeig actual, amplíssim, puntejat per un tren de terrasses, els vagons del qual marxen i arriben d’any en any, i amb una desfilada de passejants que fa competència a la de la Rambla.

La casa verda ja no hi és, el paviment ha canviat. Les majoria de persones que trepitjaven l’antic i que s’encantaven mirant l’estrambòtica tribuna, tampoc no hi són. La palmera torçada que es balancejava amenaçadora a l’extrem de ponen ha estat tallada… Què hi queda del meu Passeig del Carme? La llum, el cel, els capvespres encesos de les tardors i els hiverns. Quan l’enfilo, des de la Rambla Pirelli, i aixeco la vista vers la paleta de vermells, taronges, violetes i daurats del cel retallat entre les palmeres, el cel Nescafé de les meves novel·les, recupero el  passeig i el paisatge que m’ha estirat i ha fet que triés Vilanova, i la platja, com el meu lloc en el món.

Mercè Foradada
Veïna de mar i Escriptora

Aquest article va ser publicat l’any 2014 a la secció “Des de la Farola” del Diari de Vilanova.